hi havia una vegada una noia a un noi enganxada.
direm millor una nena.
sí, això, una nena.
hi havia una vegada una nena tan petita tan petita que havia de caminar amb molt de compte perquè ningú la trepitgés. era tan petita que, a vegades, aconseguia fer-se invisible. sí, sí, tal i com ho llegiu: tenia el poder de fer-se invisible. es podia trobar entre amics i, si ningú li feia cas, es tornava petitíssimament invisible. el metge li havia dit que havia d'anar amb compte perquè si seguia utilitzant el seu poder podria empetitir encara més! així que els seus amics havien de tenir cura d'ella, fent sempre que participés a les converses.
va arribar un moment però, en què els seus amics es van cansar d'haver d'estar tant per ella. així que, a poc a poc, van anar evitant proposar-li d'assistir a les diferents trobades que organitzaven. en aquest temps ella va tenir l'oportunitat de conéixer un noi molt simpàtic. aquest noi tenia una particularitat i és que, en un cert moment de la seva vida, va deixar de créixer en alçada. potser això va ser el que la va fer sentir-se a gust tan aviat amb ell... ell sempre la podia veure. a més, compartien una mateixa afició: el cinema. ell fins i tot havia grabat alguns curts en stop-motion a casa seva que els li havia ensenyat.
va trigar poc a compartir amb el seu nou amic tot el que li estava passant i com es sentia. cada cop s'hi sentia més a gust i va anar obrint-se a ell, d'una manera que mai abans havia fet. però no tenia por, perquè aquell noi li causava molt bones vibracions. el noi l'escoltava i sovint li treia importància a alguns problemes que ella li explicava, fent-la sentir millor a l'instant. a poc a poc es van anar fent íntims i, compartint la seva gran afició pel cinema, va anar descobrint que tenia una visió molt hippie de la vida.
va passar però, que després d'unes setmanes intenses, alguna cosa va canviar dins la nostra protagonista. se n'havia enamorat. com que ell era tan hippie i tenia més amigues importants a la seva vida, s'havia d'assegurar sobre com es sentia ell envers ella abans no fos massa tard.
i així ho va fer. aquella tarda la recordaria per sempre més com una de les més tristes de la seva vida, al descobrir que ell l'estimava però no de la mateixa manera. com que sabia que es faria mal a ella mateixa si es continuaven veient, va preferir tallar-ho d'arrel i no veure'l més.
la sensació de solitud era tan forta que no s'adonava de què s'havia tornat invisible durant estones de temps més llargues de l'habitual. havia perdut el contacte amb els seus amics i es sentia forçada a perdre'l també amb el seu millor amic.
l'invisibilitat la va fer tan i tan petita que un dia va començar a notar que li costava respirar.
va ser llavors quan es va adonar que havia de fer alguna cosa: no podia dependre sempre de la resta de persones i la importància que li donessin a la seva presència. va ser així com, a poc a poc, va anar guanyant confiança en sí mateixa i el seu poder va anar minvant fins a fer-se ridículament petit. es va adonar de què, ara, era ella qui guanyava.
ser valiente no es solo cuestión de suerte
:)
