En poc més d'un mes no només has descobert una nova ciutat. No només has trobat el teus llocs preferits sinó que has conegut persones. I també n'has deixat de conéixer. I amb elles, les seves històries.
Aquesta és la història d'un enamorament adolescent. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Aquesta mena d'enamorament. I hi va haver un Ven. I un trasllat. I certes inseguretats al principi. Però després de cinc anys tot s'ha estabilitzat. Ha arribat a una certa monotonia.
Aquesta és la història d'un enamorament d'universitaris adolescents. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Només en va caler un de Ven. Va agafar les maletes i un avió. Un nadal diferent. Rodejat d'estranys. La família d'ella era peculiar però alhora, agradable. El seu positivisme el feia veure tot allò com una experiència més. Realment era el que per molts seria un somni però per ell era una altra diversió més. Hi havia posat molt d'entusiasme però en aquella relació. Per a ella, en canvi, no va ser el mateix. S'havia agobiat i, en certa mesura, cansat d'allò. Tocava un canvi. I el distanciament i el temps van arribar agafats de la mà.
Aquesta és la història d'un altre enamorament. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Aquesta mena d'enamorament. Però en aquest cas no hi va haver un Ven. Ni tampoc cap trasllat. Ni somriures. Ni paraules. Ni més visites. En aquest cas tot va ser diferent. Aquell enamorament es va desfer. Es va... esvair. I d'ell en van sortir dos més. Però d'aquells que tenen un final. Ambdós van tenir un final. Trist, però final. Encara un d'ells continúa viu. Bé, de fet, ella no ho sap però són els tres els que segueixen vius. I és que algú va dir un cop que no deixes mai d'estimar algú, però estimar de amar. De totes maneres, això és com qui creu en Déu. Pura i simple creença.
Aquesta és la història d'un altre enamorament. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... I hi van haver molts de Ven's. Masses. Però ell encara hi queia. Era superior a sí mateix. No reconeixia que encara n'estava d'ella, quan es veia d'una hora lluny. Havia patit i sabia que si hi anava, tornaria a patir. Però la seva condició de tossut el va dur un altre cop on havia estat dos anys enrera. Però l'important era l'ara, el viure el moment. Fins i tot si això implicava patir més, ja s'ocuparia del que calgués. Pre-ocupar-se estava de més.
Aquesta és la història d'un enamorament. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Però no hi havia hagut cap Ven encara. És la història d'algú que volia parlar. Més que voler... ho desitjava. L'havia vist de lluny. Aquella barba li donava un toc desganat que no li pegava gaire. Volia dissimular la seva deixadesa amb uns pantalons d'aquells de vestir i unes sabates... però els auriculars tipu casc i la jaqueta també el delataven. Desprenia solitud. Sempre la mateixa cara. La mateixa expressió facial. Una mirada neutra... de pòker que en dirien.
Havien coincidit un parell de cops a l'andana. Així ho explicava ella, tot i que sabia que havien estat tres. I aquell, el quart. Ometre aquesta mena de detalls ho feia semblar més interessant i, en certa manera, més maco.
Doncs aquell cop, el quart, va ser el segon per ell. L'havia vista entrar. Li sonava. Tenia un toc de misteri. S'asseuria al seu costat? Una mica violent potser. És igual... però de què li sonava?
Ella no sabia si seure-hi o no. Es notaria massa. Millor deixar-ho per avui. Avui ha estat el seu segon cop. El quart per a mi. Si algun cop cal, diré que per a mi era el primer, pensava.
Milers d'històries més per a descobrir, viure o, fins i tot, oblidar. Riure-se'n també és una opció... però tot arribarà.
:)
