verdad verdadera

aquell era el conte de la seva vida. a mesura que el llegien anava lligant caps. no s'havia adonat de tot allò mentre passava just al seu davant. els seus ulls, cegats de passió, no l'havien deixat entreveure els senyals. les mirades. les petites emputjades. ara tot tenia sentit. però havia calgut veure-ho clarament amb els seus propis ulls per adonar-se'n. no podia haver estat d'una altra manera ja que, ella, havia jugat a dues bandes. 

tot havia començat com un simple joc. a mesura que passava el temps però, la cosa s'anava complicant. anava prenent més força una banda i es feia més dèbil l'altra. cap dels dos s'ho havia pres seriosament. però estava passant. i ho sabien. però negaven l'evidència pq era subtil... molt subtil. 

mentrestant, ell patia. no sabia el perquè però allò ja no era el mateix. es preguntava què podia haver fet, què podia haver passat... en quin moment. però res. i ell li donava tot. mai s'havia portat tan bé amb ella. mai ho hagués fet... però sentia una por infinita perquè sabia que el moment final s'apropava. inevitablement. 

el conte narrava la història de dues persones. una història que va passar a ser de tres per tornar-se a convertir en una de dues. és un conte de fades que es repeteix. contes dels quals mai ens n'havien explicat el veritable final. i que, quan ho fan, prefereixes haver-te quedat amb les famoses perdius comestibles. 

but remember, karma does exist
:)

one way road

hay dos tipos de personas. las que piensan en binario y las que no.

bromas aparte, hay las que perdonan y las que guardan rencor. las que se quedan con la primera impresión y las que están curiosas por descubrir si ésta era la cierta. las que se atreven a cambiar y las que se quedan a un lado con su monotonía. las que juzgan y las que no. las que clasifican en dos categorías y las que tienen decenas de estanterías llenas de centenares de categorías. 

hay dos tipos de personas. las que sonríen con una canción y las que tan sólo bailan. las de letras y las de ciencias. las de koka-kola y las de pepsee. las que piensan en positivo y las que ven problemas a todo. las que respetan y las que a la que ven una mano devoran un brazo. las que te criticarían a tus espaldas y las que son tan honestas que son criticadas a sus espaldas. las que te echarían un cable en un momento importante y las que dicen ser tus amig@s. las que te envidian y las que no. las que lo dejarían todo por amor y las que dejarían el amor por tener todo. las que merecen la pena y las que no.

hay dos tipos de personas: las que se equivocan y las que también lo hacen. así como me he podido equivocar yo en mi binaria clasificación. realmente solo hay un tipo de persona: la que se equivoca. y es aquella que, al hacerlo, solo puede optar por aprender de ello o seguir equivocándose. 

y tú, ¿cómo decides ser?

:)

senses

què faríem sense música? quants altres moments de reflexió, relax, ... podríem arribar a tenir? segurament, menys. molts menys.

la música fins i tot et pot traslladar en el temps i en l'espai si vols. en un moment donat et pots sentir una amelie poulain corrent a la recerca d'algú, una bridget jones una mica gafe, un will thacker amb poca sort a l'amor o una doctora grey amb els seus pensaments filosòfics.

avui he optat per una barreja entre l'amelie poulain i un gil pender... que han derivat en una cris passejant per madrid com si ho fes per paris. el sentiment però, no ha durat gaire... el racionalisme a vegades ens juga males passades.

i tan feliç que he estat jo! en el meu món piruleta -com dirien els amics- de fotos perdudes, visites als anys 20, follets viatgers i rinoserontes.

per una vida plena de creativitat,

i de més pel·lícules de'n Woody Allen

:)