viva

Crida tant com puguis i sempre que puguis. Fes-te sentir. Quan no vulguis que et sentin, ho faran. Tan sols ho has de voler en el moment oportú. Crida demanant ajuda. Caps girant-se. Ulls fixes al terra. Caps que es tornen a girar. Un braç que s'estira buscant una mà aliena. Resposta: nul·la.

Complicar-se la vida: una aventura. No fer-ho: la solució fàcil.

Complicar-se la vida: una addicció. No fer-ho: un avorriment.

:)

waking up

Les sis i cinquanta-cinc. mires el rellotge de nou. i cinquanta-cinc. maleïda mania d'arribar sempre abanspuntual als llocs. 

Et poses a mirar aparadors. en tres minuts ja te'ls has mirat tots. i encara te'n queden dos. la teva mirada busca entre la gentada el seu rostre o, en el seu defecte, algun que s'hi assembli. maleïda mania de ser el primer en identificar l'altre. 

T'hi esforces però res. mires el rellotge. i cinc. com no. si és que en aquest país ningú és puntual! fixes la mirada a un lloc mentre penses en allò que has volgut evitar fins ara: com anirà? 

Hola? reconnectes. us dirigiu cap el bosc. converses fredes. holes, què tals, molt bés. passen els segons, minuts i dues hores. i res. que no. que tot igual. t'ha donat temps a recordar allò que t'agradava, el que no i també el que abans no però ara sí. 

Te n'adones. quant trigarà? aquest és un conte el final del qual es va escriure ja fa temps però que es conserva en un paper -probablement ara groguenc- al fons d'una calaixera de l'armari de l'oblit, aquell que de tant en tant ens atrevim a obrir. 

:)

to be continued

pero segundas partes nunca fueron buenas. o sí?

miss her

a ell sempre li havia sonat estrany. no ho podia comprendre. tothom tenia la iaia més perfecta del món. curiós. ell sabia que tenia la mama més perfecta del món però de la iaia no en sabia gairebé res. quatre coses que li havien explicat quan ja tenia suficient ús de la raó. la iaia t'estimava molt, no paraven de dir-li. però ell, per més que ho intentava, no recordava res. no la recordava. 

notava que realment s'estava perdent alguna cosa. alguna cosa que la majoria estava tenint i que ell mai tindria l'oportunitat d'experimentar. en un món revolucionat per l'estrés i el work-alcoholisme, en una societat cada cop més dominada pel consumisme i la pèrdua de valors, va créixer sense rebre les dosis de carinyo estàndar que li pertoquen a algú com ell. 

va ser així com, quan a un company se li va morir l'àvia, no sabia com reaccionar. què dir. què fer. no sabia quin dolor estava experimentant l'altra persona i, per tant, li va ser força difícil el transmetre-li aquella empatia que sempre l'havia caracteritzat. podia fer-se'n una idea, però mai ho sabria del cert...

desitjava poder tornar enrera en el temps, tornar als quatre anys... quan ella encara hi era. abraçar-la i gaudir de la seva companyia mentre pogués... i que el seu record es quedés per sempre més a la seva memòria. però no... 

de sobte, se li va ocórrer que potser el dolor que ell ara estava patint era el que la resta del món experimentava algun cop a la seva vida... de sobte, va començar a sentir-se normal. va entendre que ell també la trobava a faltar... a la seva manera.

:)

la fase

negació.

No. No et trobo a faltar. No. No penso en tu cada cinc minuts. No. Li podria parlar tant de tu com d'algú altre. No. No ha canviat l'estil de música que escolto, a mi sempre m'han agradat les pasteloses. No. No estic donant voltes al llit pensant en com podria haver evitat aquella situació. No. No he parat en aquell carrer a contemplar la teva façana, simplement em començo a interessar per l'arquitectura. No. Si el que faig té alguna relació amb alguna de les nostres converses és pura casualitat. No. Que al notar la teva fragància al tren em giri no és perquè esperi veure-t'hi. No. Ni se t'acudeixi pensar-ho... a mi aquesta mena de coses no em passen.

you'll be saying no, no, no, no, no...

when it's really yeah, yeah, yeah, yeah, yeah...

:)

viva la vida?

parles de dies de pluja. de peus i sabates molles... i es converteix en realitat. rain on me total. no sé de què em queixo... si ho demanava a cristcrits! avui parlaré de PFCs que s'acaben. a veure què. 

      

Estimat amic/ga,

          Estem en temps de crisi. Crisi econòmica però també existencial. Quan et falta d'alguna cosa... a vegades, en una visió més general, t'ho comences a plantejar absofuckinglutely tot. 

          Venen de la mà de transicions... bones o dolentes, però sovint incertes. De la mà de qüestionaris que envaeixen el teu dia a dia... "Estaré fent el correcte?"; "Realment vull això?"; "Sempre em quedarà aquell gusanillo..."; de la mà d'un sentiment de por a fer les coses (PFCs). en resum, un gran "i si...?" que no et deixa viure. s'apodera de tu. del teu ésser més profund. les teves converses passen a estar focalitzades en allò. la resta del món no importa. tu, i tu, i tu, i tu... 

          Al contrari del que pugui semblar, avui em mostro partidària de l'egocentrisme. sí. perquè cal pensar en un mateix de tant en tant. perquè les decisions importants a la vida realment ho són. i necessiten el seu temps. temps de transició. temps de crisi existencial i potser, també econòmica.

          Amic/ga, és temps de pensar una mica en un mateix. Mirar en el fons del teu ésser i veure què necessita realment aquella personeta dins teu que tot el que vol a la vida és ser feliç... fàcil és deixar-se endur per la corrent de gent que t'envolta i empaita de tant en tant... difícil és posar-se a caminar contracorrent. ¿y tú de quién eres?

          Atentament,

          aquella personeta...

:)

someone to save you

Apatia. Allò que diuen que existeix. Allò que em va semblar que va existir durant un temps... Allò que fingia veure que existia. Selfishness. Egocentricity.

Malauradament, les mentides tenen les cames curtes. Però encara ho són més per aquesta servidora. Temps de no ser tu mateix. O de redescobrir-te. O no. Was it really yourself?

Hi ha un moment en què no pot sobreviure més. Ho notes. Ho sents. T'has passat de la ratlla. La busques, quin va ser el moment en què la vas creuar?

A vegades necessites que t'escoltin. Necessites comunicar. Ho fas. Un cop. I un altre. I un altre... però no en notes cap diferència. A vegades necessites tornar a escoltar. A sentir... Empatia. I així redescobrir-te. 

¿Por dónde íbamos...?

:)

just do it

1 mes i 2 setmanes. I mitja. Per què no esperar 1 setmana i mitja més? Perquè jo sóc així. 

Realment avui dia si no fas coses coherents, si les teves accions no s'ajusten a les habituals,... ets raro. Peculiar. Però en un sentit negatiu, almenys per la majoria. Sembla com si l'afany per descobrir el motiu, la raó de tot... ens envaís. Esperit científic everywhere. A vegades però un actúa per instints, guiat per allò que sent... no té raó de ser... però hi és. I ho fas. I quasi tothom et pren per boig.

Incompresos del món, he arribat! Jo us entenc...

quasi se m'oblida: 

:)