never stop

som com autòmates. a vegades sembla que estiguem programats per fer les coses d'una determinada manera. sembla que l'educació i l'ètica -entre d'altres- hi tinguin alguna cosa a veure. fem, ens comportem... d'una manera. els costums tb ens han fet així. i, si alguna cosa canvia, ens bloquegem. podem arribar a entrar en un bucle i no sortir-ne fàcilmnet. ens posen un obstacle al davant i, amb el ritme accelerat que portem avui dia, qui sap reaccionar com es feia dècades enrere?

potser ens podríem indignar tb per això... al cap i a la fi, qui sinó la societat consumista i capitalista ha fet de nosaltres uns quasi-autòmats? i qui ens ha dut a les condicions financeres en què ens trobem avui dia? que puges al metro i als diaris gratuïts no surten més que pàgines i pàgines d'anuncis de preus econòmics a supermercats? que puges al tren i 3 de cada 4 persones que es dirigeixen a tu per demanar-te quelcom, són indigents? i... per què em sobta que el 4rt sigui el revisor del tren...?

Learn from yesterday, live for today, hope for tomorrow. 

 The important thing is not to stop questioning. 

[A. Einstein]

:)

"...por tu sonrisa"

és curiós quan observem algú des de la distància repetits cops i de seguida la nostra ment ja associa una manera de ser a aquella persona... és curiós com, quan per fi hi tens una conversa, t'adones que havia coses en les que no havies pensat. no se t'hagués acudit que era de les que se'n van per les branques, saltant d'arbre en arbre, tenint aventures increïbles en boscos de països llunyans i plens de nans, travessant parcs i muntanyes... per després tornar finalment al punt de partida. no se t'hagués acudit que era de les que es posen vermelles al riure. no haguessis pensat que és de les problemàtiques. i d'aquelles amb les que no tens res de què parlar. en canvi, hi ha altres persones que et sorprenen. no et susciten un interès instantani però potser en qüestió de segons passa alguna cosa que determina la teva visió cap a elles de per vida.

que et donin les gràcies pel teu somriure.

són probablement les gràcies més originals que hagi sentit mai dir-se entre totals desconeguts. unes gràcies que provoquen més somriures inevitables. de positivisme. de les que et tornen la fe en les relacions humanes.

diuen que has de somriure, que mai saps qui es pot estar enamorant de tu... però per què no un: somriu sempre que puguis perquè tots els somriures, si sincers, són contagiosos?

...not to mention your beautiful smile

:)

visionària

Semblava que ho tenies tot controlat... Vas llevar-te, dutxar-te, vestir-te, esmorzar, preparar-te el dinar, descarregar-te els últims podcasts, carregar el mòbil, agafar els 86 contes, la jaqueta per l'oficina, posar-te colònia, fer el riu d'abans de sortir de casa, pentinar-te a l'ascensor, evitar les obres del carrer, creuar en verd, agafar-te la faldilla al baixar les escales,... fins i tot vas recordar agafar el ventall per suportar la calor del metro a 85ºC a primera hora del matí... el que no vas preveure però va ser el putrefacte alè d'aquell que llegia al teu costat i que no parava de badallar. A vegades no es pot controlar tot. a vegades hi ha una component d'atzar important a la vida. que, si et toca, et pot fer començar el dia d'una manera poc agradable.

avui però farem un homenatge al licordelpolo i al desodorant! pq d'un centenar de matins al metro... només hi has desitjat morir un. 

:)

always look at the bright side of life!