yings i yangs

mirades que es creuen. que van. que venen. que es queden. 

somriures feliços. forçats. que denoten tristessa. alegres. hipòcrites. somriures de bon dia. de gràcies. de ei!. somriures de m'han-pillat. de ja-saps-de-què-parlo. somriures de no-em-ve-de-gust-parlar-amb-tu. de m'han-vingut-ganes-d'abraçar-te...

diem tant amb tan poc que ni ens n'adonem. alguns ho controleu. d'altres fem un esforç perquè no se'ns llegeixi el pensament. tot i que té els seus avantatges: és saber què dir i quan. mai diràs: hauria pogut fer aquesta ganyota o aquesta altra en lloc d'aquella que vaig fer... No! perquè l'hauràs feta. i això et provocarà un profund sentiment-de-glòria-infinita versus els altres centenars de milers de sentiments d'angoixa oral (podria haver dit això o allò altre...). 

i la balança s'equilibrarà. 

only you know where your balance is

:)

quan 1, u, T

hi ha dies en què no fas res especial però es converteix en un dels més espacialsespecials. i és que a vegades tot surt bé, les coses rutllen, la situació flueix. converses, t'informes, informes, penses, parles i te n'adones... 

fins ara era un camí a seguir. te n'adones de tot. de tots els petits detalls, totes les petites accions, petits articles que havies llegit, notícies, webs,... tot t'hi ha estat portant tot aquest temps. i ho ignoraves. però en una conversa, te n'has adonat. 

a vegades estem tan capficats, tenim tan poc temps per dedicar-nos que ignorem aquelles petites coses que fem pel simple plaer de fer-les, allò que escoltes, veus i penses... tot allò que eren només accions, ara veus que són alguna cosa més. que volien dir alguna cosa més. que ets d'una determinada manera. que hi encaixes... 

deu haver estat el ceylan.

keep on rockin' in the free world

:)

let it be

Conec un noi que té el somriure més sincer i innocent que et puguis imaginar. És un dels millors somriures que conec. Un somriure d'aquells que costen de trobar. Un somriure d'aquells que t'agradaria eternitzar amb una fotografia. Un somriure d'aquells que van acompanyats d'uns ulls iluminats. Que et deixa bocabadat. Un somriure que et fa sentir que tu no ets prou sincer quan ho fas. Que et fa qüestionar-te on vas deixar la innocència i en quin moment precís. Un somriure que et fa replantejar-te la definició de somriure i te'n fa crear una de nova i pròpia. Un somriure que no podrà evitar que jutgis la resta de somriures del món. Un d'aquells que, encara que no ho vulguis, recordaràs durant molt de temps... Un somriure sincer, humil i improvitzat. 

Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi.

:)

promise you'll listen

9:10 PM thoughts: Probably I should tell her face to face that she can go to hellreason: WTF? Do you think it's necessary to do that?

9:11 PM thoughts: I'm afraid that when I see her old feelings come back, and bad memories

 reason: I see...

  Well, if you are reacting like that only to a text I don't want to imagine how you'll be reacting if you ever meet her...

Emocions que t'assalten quan menys t'ho esperes. Reaccions imprevisibles. Ganes de tornar enrera en el temps. Sentiment de por... Debilitat. Fragilitat. Sentir que et pots començar a trencar en mil pedaços en qualsevol moment. Sobtat sentiment de control. Autoconfiança. Seguretat.

Perquè has d'estar alerta... perquè en qualsevol moment la vida et pot voler jugar una mala passada... perquè et pot voler posar a prova... i perquè en qualsevol moment has de ser capaç de plantar-t'hi, deixar-li clar amb qui està tractant... 

Llavors, i només llavors, serà quan es decideixi a somriure't. 

:)

just do it

1 mes i 2 setmanes. I mitja. Per què no esperar 1 setmana i mitja més? Perquè jo sóc així. 

Realment avui dia si no fas coses coherents, si les teves accions no s'ajusten a les habituals,... ets raro. Peculiar. Però en un sentit negatiu, almenys per la majoria. Sembla com si l'afany per descobrir el motiu, la raó de tot... ens envaís. Esperit científic everywhere. A vegades però un actúa per instints, guiat per allò que sent... no té raó de ser... però hi és. I ho fas. I quasi tothom et pren per boig.

Incompresos del món, he arribat! Jo us entenc...

quasi se m'oblida: 

:)

in a little while

:)

Avui començo acabo el dia amb un somriure. Perquè sí. Perquè en realitat no calen motius per somriure. Bé, només un. I la majoria de cops l'oblidem. C'est la vie, mon ami!  
HIPPY MODE OFF

Moment #1.-
Que llevar-se fos la segona acció del dia. La primera, apagar l'alarma.

Moment #2.-
La bona companyia durant el dinar.

Moment #3.-
Tot i el fred, l'agradable conversa passejant la mitja hora abans de l'examen. 

Moment #4.-
Sortir i no trobar ningú.

Moment #5.-
Sentir com la calefacció del cotxe m'escalfava els peuets.

Massa coses a fer. Poc temps.  
See you in a (we'll see how) little while. 

:)

HIPPY MODE ON

las malas lenguas

Segon dia.

És genial haver rebut tantes respostes de la gent. Cadascuna d'elles ha estat una raó més per somriure avui -ai, què cursi que m'ha quedat això-.

Sona: Make it mine del We sing. We dance. We steal things. Curiós el nom de l'àlbum. I tan cert... sí, sí, no cal fer-se el tonto ara :)

Aquesta nit és dels Reiets. Tenen feina. No crec que els doni temps a passar per casa meva, però jo ja els he dit que tranquils, que no cal que s'afanyin que encara em desvetllaran i perdré la soneta. I demà s'ha d'estudiar en sèrio. Sí, sempre em decideixo a posar-m'hi de veritat quan biblioteques i sales d'estudi volen tancar. Llavors ho intento a casa i clar, no acaba de funcionar del tot.

Quin trauma això dels Reis. Descobrir que no venen d'Orient, vaja. Jo és que ja des de petita m'assabentava tard de les coses. Empanada de la vida. I clar, un dia vas al cole i a l'hora del pati notes que la gent està alterada. Algú s'ha assabentat d'algo! I com a nena que ets, vols assabentar-te'n tu també. Que les noies més espavilades de la classe van dient que han vist els Reis, i que no fan la pinta que ens pensàvem. No pot ser, vols dir? I tu que no podies dormir.

Bé, com no estic gaire  més inspirada avui -juas, què has fet Cris? t'has sentenciat!-, acabaré amb els meus 5 moments del dia. I aniré a dormir. Sí, sí, a dormir. La veritat és que, tot i els anys, encara no he sentit la necessitat d'anar a veure quina pinta fan. Cadascú vesteix com vol escolta, segur que és més còmode voltar en pijama o xandall que no pas amb tanta ornamenta a sobre que deuen acabar el doble de cansats.

  1. Descobrir que una gairebé desconeguda sap que Creer es crear.

  2. Rebre un e-mail encoratjador.

  3. Rebre notícies des del Yemen.

  4. La naturalitat d'aquella dona passejant-se pels vestuaris.

  5. La meva cara vermellosa després d'spinning.

Arrivederci! :)

rules

Coincidint amb el primer dilluns de l'any (estrictament no és el primer dia... però em perdono per ser jo) començo aquest blog. Bé, la primera frase ja està dita. Típica, sí. Què hi farem, no em demaneu més originalitat a aquestes hores :)

Una cara somrient sempre ho arregla tot. O ho intenta arreglar. Even if you don't mean it, if you include a happy face in your writing you might make someone smile. Maybe you won't. Ok, who cares :)

Well, this is me. Is it me? Not sure what I'll be writing in this new -maybe old and forgotten in a few days or weeks- blog but I won't plan it. That's something I know for sure. I won't think in advance any writing before I stop and stare at this partially white screen. I promise.

Decisió estúpida? Sí. Em complicarà la vida de mala manera? Sí. Això vol dir que si em passa alguna cosa interessant durant el dia no podré escriuré aquí sobre allò. Hauré d'escriure sobre banalitats. Bé, millor serà que en diguem d'una altra manera... aspectesenelsquenot'hasfixatduranteldia però que t'han aportat alguna cosa sense adonar-te'n.

Diuen que va bé. Que és bo que al final del dia un es dediqui unes hores a un mateix i hi pensi. Com qualsevol groc que escriu 5 coses que l'han fet feliç durant el dia i 5 preguntes que ha fet i a qui, intentaré col·lecionar els 5 moments del dia que m'han cridat l'atenció.

I com acabar les entrades? Els comiats mai m'han agradat. No estan fets per mi. Hi ha dos tipus de comiats per mi. Aquells del dia a dia en els que acostumo a dir un simple "adéu" perquè sé que el dia següent tornaré a veure aquella persona, i aquells comiats en què l'adéu el dic amb la mà, i a gent que sé que no veuré en un temps. En realitat, fer una cosa o una altra no és algo que planegi sinó que suposo que em surt de dins... Bé, com que en aquest cas no es donarà la segona situació ja que espero escriure mitjanament sovint aquí (seria lleig dir que no ho faré, no?), i aquest sembla (és!!) un tema complicat per a mi, ho deixaré per un altre dia...

Adéu! :)