14 de maig del 2011

en general

solemos generalizar. como yo ahora mismo acabo de generalizar incluyéndome en ese "solemos" inicial. es humano. como errar. aunque los animales también se equivocan. como quien tiene boca. "en general".

nos encanta. es casi adictivo. pero sin el casi. pertenecemos a una sociedad que no puede evitar compararse. es "estupendo" cuando te hacen parte de esa multitud que, en general, suele comportarse de determinada forma. es "maravilloso" darse cuenta cómo, quienes lo hacen, no contemplan la posibilidad de que otro comportamiento fuese posible. viven en una constante de estereotipos imperturbables. mentiras constantes.

a-m-a-z-i-n-g behaviour.

open your mind
:)

4 de maig del 2011

6+4+2

con un seis y un cuatro, dibujo tu retrato... 

hay momentos en que uno vuelve a su niñez. recuerdas la felicidad al ser inocente y muy ignorante... te ríes de momentos, hábitos y situaciones que ahora te parecen absurdas... y es que, te haces mayor... aunque unos se empeñen más que otros en tratarte como a una cría. sin embargo, un día alguien te trata como a una cenicienta... en el mundo moderno.

porque ir a toda pastilla bajando las escaleras del metro después de un día horrible con cansancio acumulado... no puede ser bueno. porque pensar que pierdes el tren y que la rabia te invada por momentos imaginándote en el andén esperando 5 minutos... tiene un precio. el precio de dejar caer una bailarina rodando escaleras abajo mientras te sujetas como puedes a las barandillas de ambos lados (para evitar la caída del siglo y una rotura de coxis dolorosa) acompañado de un ¡joder! en toda regla mientras ves tu caída desde fuera... pasando por un momento de vergüenza triunfal cuando ves cómo un príncipe moderno te entrega tu bailarina desde abajo... con una sonrisa... y le sueltas un gracias de "tierra trágame" en toda regla también...

un precio demasiado alto a pagar. lo bueno se hace esperar. ya sea el metro o tú llegando a tu destino. experiencia y aprendizaje. nunca mais.

:)

21 de març del 2011

contes

En poc més d'un mes no només has descobert una nova ciutat. No només has trobat el teus llocs preferits sinó que has conegut persones. I també n'has deixat de conéixer. I amb elles, les seves històries.

Aquesta és la història d'un enamorament adolescent. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Aquesta mena d'enamorament. I hi va haver un Ven. I un trasllat. I certes inseguretats al principi. Però després de cinc anys tot s'ha estabilitzat. Ha arribat a una certa monotonia.

Aquesta és la història d'un enamorament d'universitaris adolescents. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Només en va caler un de Ven. Va agafar les maletes i un avió. Un nadal diferent. Rodejat d'estranys. La família d'ella era peculiar però alhora, agradable. El seu positivisme el feia veure tot allò com una experiència més. Realment era el que per molts seria un somni però per ell era una altra diversió més. Hi havia posat molt d'entusiasme però en aquella relació. Per a ella, en canvi, no va ser el mateix. S'havia agobiat i, en certa mesura, cansat d'allò. Tocava un canvi. I el distanciament i el temps van arribar agafats de la mà.

Aquesta és la història d'un altre enamorament. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Aquesta mena d'enamorament. Però en aquest cas no hi va haver un Ven. Ni tampoc cap trasllat. Ni somriures. Ni paraules. Ni més visites. En aquest cas tot va ser diferent. Aquell enamorament es va desfer. Es va... esvair. I d'ell en van sortir dos més. Però d'aquells que tenen un final. Ambdós van tenir un final. Trist, però final. Encara un d'ells continúa viu. Bé, de fet, ella no ho sap però són els tres els que segueixen vius. I és que algú va dir un cop que no deixes mai d'estimar algú, però estimar de amar. De totes maneres, això és com qui creu en Déu. Pura i simple creença.

Aquesta és la història d'un altre enamorament. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... I hi van haver molts de Ven's. Masses. Però ell encara hi queia. Era superior a sí mateix. No reconeixia que encara n'estava d'ella, quan es veia d'una hora lluny. Havia patit i sabia que si hi anava, tornaria a patir. Però la seva condició de tossut el va dur un altre cop on havia estat dos anys enrera. Però l'important era l'ara, el viure el moment. Fins i tot si això implicava patir més, ja s'ocuparia del que calgués. Pre-ocupar-se estava de més.

Aquesta és la història d'un enamorament. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Però no hi havia hagut cap Ven encara. És la història d'algú que volia parlar. Més que voler... ho desitjava. L'havia vist de lluny. Aquella barba li donava un toc desganat que no li pegava gaire. Volia dissimular la seva deixadesa amb uns pantalons d'aquells de vestir i unes sabates... però els auriculars tipu casc i la jaqueta també el delataven. Desprenia solitud. Sempre la mateixa cara. La mateixa expressió facial. Una mirada neutra... de pòker que en dirien.
Havien coincidit un parell de cops a l'andana. Així ho explicava ella, tot i que sabia que havien estat tres. I aquell, el quart. Ometre aquesta mena de detalls ho feia semblar més interessant i, en certa manera, més maco. 
Doncs aquell cop, el quart, va ser el segon per ell. L'havia vista entrar. Li sonava. Tenia un toc de misteri. S'asseuria al seu costat? Una mica violent potser. És igual... però de què li sonava?
Ella no sabia si seure-hi o no. Es notaria massa. Millor deixar-ho per avui. Avui ha estat el seu segon cop. El quart per a mi. Si algun cop cal, diré que per a mi era el primer, pensava.

Milers d'històries més per a descobrir, viure o, fins i tot, oblidar. Riure-se'n també és una opció... però tot arribarà.

:)

27 de febrer del 2011

Missy

Després de gairebé tres setmanes per la capi ja comences a tenir dubtes existencials. Més. 
Analitzes la teva adaptació:
*Ja et coneixes el nom de les parades de metro entre la feina i casa. I de casa a la feina també.
 *Li dius casa.
 *Deixes de gairebé-passar-te la teva parada i coneixes el camí més ràpid per sortir a la superfície.
 *Les cares de la gent et semblen normals (tot i que en el fons saps que són producte típic de Mandrilàndia).
 *Et deixa de sorprendre veure samarretes del Barça a les botigues de souvenirs.
 *Saps què és una sidreria i que no només hi serveixen sidra.
 *Vas 3/4 d'hora abans a comprar les entrades del cinema o, a falta de temps, per internet.
 *Enyores els 8 coma 25€ de la t10 que ara són 9 amb 30 i sense renfoide.
 *Controles les dates de caducitat dels productes de la nevera.
 *Els teus sopars són principalment amanides.  
 *Hasta luego ja forma part del teu vocabulari habitual.
 *Comences a adoptar la forma còmoda, fácil y para toda la familia TaLuego.
 *El 20% dels teus mercis els has substituït per un simple i sosu gracias.
 *Has començat a vocalitzar.
 *Acostumada al castellà correcte fins i tot escrius al bloc les majúscules quan toquen...

Et preguntes si la teva evolució ha estat exponencial o què. Llavors és quan tornes un cap de setmana a Barcelona. Visites el barri gòtic i veus que no. Que allò no ho tens. Et sorprèn adonar-te que ho havies mig oblidat. I la seva mítica diversitat. Però no. No pots comparar. Les comparacions són odioses. Fer-ho no et serveix de res. Encara et queda molt per descobrir. Allò que farà que t'hi sentis bé. Que et permeti fer-te la ciutat teva. A la teva mida. Tal i com tu la necessites. És com l'habitació que has de decorar però que necessites temps tant per pensar-hi com per fer-ho... Només cal donar-li una mica més de temps.


:)

9 de febrer del 2011

identity

podria començar-ne un de nou. nou any. nova ciutat. nova vida. nou blog? però no trobaria cap millor nom que posar-li que el que ja té. starting the beginning of something different.

realment ho és, different, Mandrilàndia. però no només ho és la ciutat sinó tb jo mateixa. de sobte és com si et descobrissis una miqueta més. descobreixes allò, aquells pensaments, maneres de ser i de fer, que no sabies que eren tan teves. és sorprenent, però gratificant alhora. no només descobreixes una ciutat, les seves característiques, la seva gent, els seus racons... sinó que et descobreixes a tu en unes altres circumstàncies.

com tot procés, el meu d'adaptació està tenint les seves fases, cadascuna amb les seves respectives sensacions. les primeres impressions o pensaments:

- com es nota que són d'aquí. en el sentit més superficial de la frase. hi ha cares que corresponen a llocs determinats, oi? rossets del nord i morenus del sud. toma tópico! doncs els mandrils semblen de Mandrilàndia. tú els mires i és que ho saps. com a mínim no serien del nord-est. això segur!
- la gent aquí no és feliç. t'hi fixes i ningú somriu al metro. ni pel carrer. ai, mira, aquell! no, és guiri. ningú. analitzant aquest pensament trobo que segurament és una necessitat que sento de descobrir JA si hi seré jo feliç... fixant-me en si ho són o no els altres. però no hi aprofundirem més per avui.
- al nord-est hi ha un estrés del copón. i com a nord-estenca que ets, doncs duus l'estrés amb tu allà on vagis. la gent camina lenta o m'ho sembla? no fan les dues files a les escales mecàniques! vull passar! gràcies.
- existeix gent jove a Mandrilàndia. era algo que em començava a preocupar. em sentia rara. per sort, està solucionat. 
- no ho noten. no sóc d'aquí i no ho noten. però tú en canvi notes tant que no ets d'aquí. interesting.
- ya verás, ¡si es que te vas a hacer madrileña! doncs com m'has amenaçat d'aquesta manera no et llogo l'habitació, ¡mira tú por dónde! un dia i mig i ja puc donar indicacions sobre on és el metro. m'hi estaré convertint? quant hi duraré?
 
un dia i mig i he viscut tant... molt enriquidor tot plegat. i que continuï així. continuarem aprenent. sobre aquesta nova ciutat. aquesta nova vida. però sobre tot sobre mi mateixa! Mandrilàndia, benvinguda a la meva vida. a veure què em pots oferir. 

:)


19 de gener del 2011

sentits

Al contacte de l'amor tots ens tornem poetes. Plató.

existeixen llocs, moments, situacions... però també existeixen persones. aquelles amb qui notes una gran connexió. aquelles amb qui podries parlar sempre. i de tot. aquelles que et comprenen. i comprens. que aprecies. i notes que també t'aprecien. persones amb les quals somrius. no t'importaria passar-hi més temps. i conèixer-les. i compartir...

però tal i com he dit existeixen llocs, moments, situacions... que per circumstàncies de la vida no s'arriben a donar mai. 

un cop algú va dir a Plató: tú y tus amores. quanta raó.

:)

13 de gener del 2011

quan 1, u, T

hi ha dies en què no fas res especial però es converteix en un dels més espacialsespecials. i és que a vegades tot surt bé, les coses rutllen, la situació flueix. converses, t'informes, informes, penses, parles i te n'adones... 

fins ara era un camí a seguir. te n'adones de tot. de tots els petits detalls, totes les petites accions, petits articles que havies llegit, notícies, webs,... tot t'hi ha estat portant tot aquest temps. i ho ignoraves. però en una conversa, te n'has adonat. 

a vegades estem tan capficats, tenim tan poc temps per dedicar-nos que ignorem aquelles petites coses que fem pel simple plaer de fer-les, allò que escoltes, veus i penses... tot allò que eren només accions, ara veus que són alguna cosa més. que volien dir alguna cosa més. que ets d'una determinada manera. que hi encaixes... 

deu haver estat el ceylan.

keep on rockin' in the free world
:)

12 de gener del 2011

creativi...què?

any nou. propòsits nous. hàbits nous. típic tòpic tàpic tèpic túpic. però aquest any sí. yes, we can.

avui m'han dit que fos creativa. que, de fet, ja ho era. i jo que m'ho qüestionava! 
doncs sí. que ho sóc. però que m'ho cregui. que comenci per això. que m'autoconegui, m'automotivi, pensi lògica i lateralment, que sigui curiosa,... que quan torni a casa agafi camins diferents si puc. i així ho he fet.

a mode d'il·luminació sobtada a l'autobús m'he aixecat a corre-cuita per baixar una parada abans de la que em tocava. he tornat a passar per aquell carrer que acostumava a freqüentar de l'autoescola a casa. ja han acabat aquests pisos! i això altre? sí que està nou, no?

també m'han dit que faci fotos. una cada dia a poder ser. i que les pengi. sí, és clar, com si tingués tot el temps del món jo... vaja, doncs una mica sí. i de fer fotos estúpides doncs també crec que en sé. ho provaré.

que sigui curiosa. que faci i desfaci. que em fixi en els detalls. que escrigui... vet aquí jo mateixa, escrivint per no perdre hàbits creatius. no fos cas que se m'acudís pensar que no ho sóc pas!


:)

2 de gener del 2011

NY's day

Les 12:01 del matí. El tren surt com si d'un dia normal es tractés. Bé, és un dissabte normal excepte pel fet que Barcelona no sembla ella. Els carrers van plens de gent de mitjana edat que passegen tranquil·lament. Ni rastre de joventut. Et podries considerar jove però curiosament no ho fas. Et tractes com si fossis una observadora externa. Deuen ser els 23, que pesen. 

Tot i haver dormit només 2 hores camines més ràpid de l'habitual. Deuen ser les ganes d'arribar. Ritme constant marcat pel contacte de les teves botes amb el terra. Trams de carrer buits. Amb les presses no has recordat posar-te les lents de contacte. Saps que si no vols tenir mal de cap no hauries de mirar gaire lluny. 

Gent que s'apropa de tant en tant en sentit contrari. Feliz año, guapísima. Trams de carrer buits. De sobte, una cua de cotxes ?¿ Segueixen un cotxe funerari. En el primer dia de l'any. Un dia més de l'any.


:)