verdad verdadera

aquell era el conte de la seva vida. a mesura que el llegien anava lligant caps. no s'havia adonat de tot allò mentre passava just al seu davant. els seus ulls, cegats de passió, no l'havien deixat entreveure els senyals. les mirades. les petites emputjades. ara tot tenia sentit. però havia calgut veure-ho clarament amb els seus propis ulls per adonar-se'n. no podia haver estat d'una altra manera ja que, ella, havia jugat a dues bandes. 

tot havia començat com un simple joc. a mesura que passava el temps però, la cosa s'anava complicant. anava prenent més força una banda i es feia més dèbil l'altra. cap dels dos s'ho havia pres seriosament. però estava passant. i ho sabien. però negaven l'evidència pq era subtil... molt subtil. 

mentrestant, ell patia. no sabia el perquè però allò ja no era el mateix. es preguntava què podia haver fet, què podia haver passat... en quin moment. però res. i ell li donava tot. mai s'havia portat tan bé amb ella. mai ho hagués fet... però sentia una por infinita perquè sabia que el moment final s'apropava. inevitablement. 

el conte narrava la història de dues persones. una història que va passar a ser de tres per tornar-se a convertir en una de dues. és un conte de fades que es repeteix. contes dels quals mai ens n'havien explicat el veritable final. i que, quan ho fan, prefereixes haver-te quedat amb les famoses perdius comestibles. 

but remember, karma does exist
:)