8 de juliol del 2011

"...por tu sonrisa"

és curiós quan observem algú des de la distància repetits cops i de seguida la nostra ment ja associa una manera de ser a aquella persona... és curiós com, quan per fi hi tens una conversa, t'adones que havia coses en les que no havies pensat. no se t'hagués acudit que era de les que se'n van per les branques, saltant d'arbre en arbre, tenint aventures increïbles en boscos de països llunyans i plens de nans, travessant parcs i muntanyes... per després tornar finalment al punt de partida. no se t'hagués acudit que era de les que es posen vermelles al riure. no haguessis pensat que és de les problemàtiques. i d'aquelles amb les que no tens res de què parlar. en canvi, hi ha altres persones que et sorprenen. no et susciten un interès instantani però potser en qüestió de segons passa alguna cosa que determina la teva visió cap a elles de per vida.

que et donin les gràcies pel teu somriure.

són probablement les gràcies més originals que hagi sentit mai dir-se entre totals desconeguts. unes gràcies que provoquen més somriures inevitables. de positivisme. de les que et tornen la fe en les relacions humanes.
diuen que has de somriure, que mai saps qui es pot estar enamorant de tu... però per què no un: somriu sempre que puguis perquè tots els somriures, si sincers, són contagiosos?

...not to mention your beautiful smile
:)

5 de juliol del 2011

visionària

Semblava que ho tenies tot controlat... Vas llevar-te, dutxar-te, vestir-te, esmorzar, preparar-te el dinar, descarregar-te els últims podcasts, carregar el mòbil, agafar els 86 contes, la jaqueta per l'oficina, posar-te colònia, fer el riu d'abans de sortir de casa, pentinar-te a l'ascensor, evitar les obres del carrer, creuar en verd, agafar-te la faldilla al baixar les escales,... fins i tot vas recordar agafar el ventall per suportar la calor del metro a 85ºC a primera hora del matí... el que no vas preveure però va ser el putrefacte alè d'aquell que llegia al teu costat i que no parava de badallar. A vegades no es pot controlar tot. a vegades hi ha una component d'atzar important a la vida. que, si et toca, et pot fer començar el dia d'una manera poc agradable.

avui però farem un homenatge al licordelpolo i al desodorant! pq d'un centenar de matins al metro... només hi has desitjat morir un. 

:)
always look at the bright side of life!

6 de juny del 2011

quotes

- La libertad es algo que te permite hacer lo que tú quieras sin el permiso de nadie. 
- La libertad es algo que nadie te puede decir que no lo hagas.
- La libertad es un sentimiento que se siente cuando haces lo que tú quieres.
- La libertad es un sentimiento que te permite hacer lo que quieras siempre y cuando no hagas nada malo.
- La libertad es algo que te mantiene alegre durante un tiempo.
- La libertad es un sentimiento que que te hace libre.

Visto en un mural de una clase de 4º de primaria del Colegio Claret.
Piensa luego existe. Luego sé libre.

:)

4 de juny del 2011

el día en que conocí a Albert Espinosa... o cómo ponerse nerviosa en milésimas de segundo y estropear un discurso

La historia del día en que conocí a Albert Espinosa... o cómo ponerse nerviosa en cuestión de segundos y arruinar todo lo que tenías ganas de decirle reduciéndolo a lo mínimo. El día en que me sentía tan nerviosa como decepcionada conmigo misma.

No me he dado cuenta y ya deben haber pasado casi 2 años de la primera vez que me leí "El Mundo Amarillo". Recuerdo el día en que me lo compré. Por aquella época llevaba ya un par de semanas rondando las librerías, hojeando todos los libros. Buscando sin buscar un libro que me llamase la atención, que me incitase a leer. Todo sea dicho: nunca he sido una gran lectora. Y ése, lo hizo. Su tapa amarilla llamaba demasiado la atención como para pasar desapercibido. Me encantó desde el primer momento aún sin saber de qué iba. Fue leer su sinopsis y saber en el acto que me lo iba a quedar.

Y así fue el inicio de todo... El inicio de sentir emoción al leer. Ver el mundo de una forma distinta. Ver el mundo amarillo. Hacer listas de las 5 cosas del día. De preguntas y de respuestas. Pensar en mis amarillos... y en los que vendrían. Pero no fue algo pasajero. Después de dos años aún pienso en amarillos. Veo las cosas de un color... amarillo. Me encanta poder encontrar poco a poco (sin forzar) a mis amarillos y pensar el hecho de que quizás en algún momento soy, fui o seré amarilla también para alguien.

Me empecé a interesar más por lo que hacía Albert. Vi unas cuantas películas suyas más, leí "Todo lo que podríamos...", fui a ver "El fascinant noi..." (con el que no pude evitar emocionarme), me perdí firmas de libros suyas en Barcelona, aún tengo pendiente ver Planta 4ª, vi "No me pidas que te bese...", leí "Si tú me dices ven...", sigo "Polseres" y le fui a ver hoy a la Feria del Libro de Madrid. Quería hacerle saber todo lo que me ha transmitido con lo que hace. Transmitirle lo genial que me parece que es. Que me fascina su personalidad, en definitiva.

Después de 3 meses viviendo en Madrid empezaba a disfrutar de la gran oferta cultural que ofrece la ciudad. Así que ahí estaba yo, haciendo cola en el Retiro para que Albert me firmase el "Si tú me dices ven...". Ya había escogido la página del libro en la que quería que lo hiciese.

Como es habitual en mí, muchas veces me lanzo a hacer algo sin pensar lo más mínimo en como lo haré realmente, en esa parte final... a la que (sorprendentemente) doy menos importancia siendo realmente la más importante. Y así fue cómo la cola avanzó hasta tal punto que ya pude verle. Saludó a las dos mujeres que iban delante mío. Una de ellas le dio el libro y le dijo "para Esther, con h por favor", sin cruzar una sola palabra más con él. Y acto seguido se fue, siendo entonces mi turno.

Él se inclinó hacia mí... no recuerdo si me dijo "hola". Yo aún estaba atónita por lo que acababa de ver. Esa situación... tan diferente a la que yo quería vivir segundos después!Todo fue muy rápido. Sabía todo lo que quería decirle... que no eran más que elogios. Y me di cuenta que si lo soltaba todo así de sopetón no iba a parecer más que una fan incondicional de esas de Take That que salieron hace tantos años en TV. No sabía tampoco hasta qué punto me iba a creer o se iba a pensar que estaba un poco loca. Pero los nervios que me invadieron enseguida evitaron dicha situación.

Le di el libro mientras le solté un "hola, qué tal". Me respondió. Me dio la sensación que le había gustado que alguien no fuese tan al grano. Pero yo ahí ya estaba muy nerviosa. "Para Cristina, por favor". "La verdad es que me ha encantado". "Sí? Jo, qué guay". Me encantó hacerle sonreír. "Y el mundo amarillo... es fantástico", le decía yo mientras se me ponía mi voz de nerviosa característica. Voz de esa de niños que parece que se vayan a poner a llorar de un momento a otro. ¿Cómo le iba a decir todo lo que tenía planeado? Me devolvió el libro y, antes de poder decirle nada más, el hombre que iba detrás de mí me pedía si podía hacerle una foto con él que era un regalo para sus hijos. Accedí amablemente, les hice la foto... y mi turno había pasado. Mi gozo en un pozo, como dicen.

Y así fue cómo automáticamente me sentí como una boba. Así fue cómo llegué a conocer a Albert Espinosa... o, mejor dicho, cómo me puse tan nerviosa que arruiné uno de los mejores momentos de mi vida. Sí, definitivamente eso me ha quedado muy de fan de Take That.


Al llegar a casa, volviendo a mirar por tercera vez lo que me había escrito... me di cuenta de que me había firmado en la página que yo quería que lo hiciese.

"Muchísimas gracias", Albert.
:)

24 de maig del 2011

Plaza SOLución

sembla com si la paraula de moda fos indignació. m'agrada. a criscarasomrient li agrada això. sembla com si l'afany de revolució es contagiés. tants anys callats, aguantant, conformant-nos... que ara ens diuen qualsevol cosa en la nostra vida diària, ens toquen una mica la moral... i saltem. ens indignem! m'agrada. 

trobava a faltar aquest esperit fora de la meva bombolla. em pensava que ja estava tot perdut però he pogut comprovar que encara hi ha persones reals. que pensen. que fan. que lluiten. que sobreviuen. una gran reverència per ells. que s'ho mereixen. i, la resta, a no deixar que decaigui... que el bé, serà per tots. 

15M. Sol. Madrid. Història. Fem-nos partíceps a nosaltres mateixos d'un esdeveniment tan gran... Indignem-nos!

:)
keep it alive

23 de maig del 2011

cause...nsequence

2 minuts. Encara tens temps -penses. En aquests instants de marge decideixes relaxar-te i pujar les escales a un ritme humà normal. Ningú m'hi espera. O sí? De sobte, recordes que és aquella hora. L'hora a la qual us acostumeu a trobar i peteu la xerrada amb les vostres mirades. Un té curiositat per l'altre, tot i saber ja massa l'un de l'altre. Et planteges si creure en les casualitats o bé pensar que és pura causalitat. Quan baixes, no la veus. Mires a un i altre costat... però res. Et deixes veure nerviós. Camines cap on normalment la veus dirigir-se... però res. Et gires frenètic... Per fi.

6 minuts. Massa d'hora -penses. Cau...sualitat. Havent tancat una de les sortides del metro penses que hi ha més possibilitats de veure'l. Puges les escales mentre evites respondre a la pregunta que no pares de repetir-te cada cop que hi ets: obsessió? Mentrestant, dirigeixes la mirada al front... te l'imagines allà plantat, amb els seus cabells llargs, els seus ulls grans i la seva barba crescuda que li donen un toc... d'assassí de pel·li de por. T'intriga tant... Però res. Ni rastre. Hauràs d'esperar a la següent causualitat.

:)
La merda se'ns menja.

14 de maig del 2011

en general

solemos generalizar. como yo ahora mismo acabo de generalizar incluyéndome en ese "solemos" inicial. es humano. como errar. aunque los animales también se equivocan. como quien tiene boca. "en general".

nos encanta. es casi adictivo. pero sin el casi. pertenecemos a una sociedad que no puede evitar compararse. es "estupendo" cuando te hacen parte de esa multitud que, en general, suele comportarse de determinada forma. es "maravilloso" darse cuenta cómo, quienes lo hacen, no contemplan la posibilidad de que otro comportamiento fuese posible. viven en una constante de estereotipos imperturbables. mentiras constantes.

a-m-a-z-i-n-g behaviour.

open your mind
:)

4 de maig del 2011

6+4+2

con un seis y un cuatro, dibujo tu retrato... 

hay momentos en que uno vuelve a su niñez. recuerdas la felicidad al ser inocente y muy ignorante... te ríes de momentos, hábitos y situaciones que ahora te parecen absurdas... y es que, te haces mayor... aunque unos se empeñen más que otros en tratarte como a una cría. sin embargo, un día alguien te trata como a una cenicienta... en el mundo moderno.

porque ir a toda pastilla bajando las escaleras del metro después de un día horrible con cansancio acumulado... no puede ser bueno. porque pensar que pierdes el tren y que la rabia te invada por momentos imaginándote en el andén esperando 5 minutos... tiene un precio. el precio de dejar caer una bailarina rodando escaleras abajo mientras te sujetas como puedes a las barandillas de ambos lados (para evitar la caída del siglo y una rotura de coxis dolorosa) acompañado de un ¡joder! en toda regla mientras ves tu caída desde fuera... pasando por un momento de vergüenza triunfal cuando ves cómo un príncipe moderno te entrega tu bailarina desde abajo... con una sonrisa... y le sueltas un gracias de "tierra trágame" en toda regla también...

un precio demasiado alto a pagar. lo bueno se hace esperar. ya sea el metro o tú llegando a tu destino. experiencia y aprendizaje. nunca mais.

:)

21 de març del 2011

contes

En poc més d'un mes no només has descobert una nova ciutat. No només has trobat el teus llocs preferits sinó que has conegut persones. I també n'has deixat de conéixer. I amb elles, les seves històries.

Aquesta és la història d'un enamorament adolescent. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Aquesta mena d'enamorament. I hi va haver un Ven. I un trasllat. I certes inseguretats al principi. Però després de cinc anys tot s'ha estabilitzat. Ha arribat a una certa monotonia.

Aquesta és la història d'un enamorament d'universitaris adolescents. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Només en va caler un de Ven. Va agafar les maletes i un avió. Un nadal diferent. Rodejat d'estranys. La família d'ella era peculiar però alhora, agradable. El seu positivisme el feia veure tot allò com una experiència més. Realment era el que per molts seria un somni però per ell era una altra diversió més. Hi havia posat molt d'entusiasme però en aquella relació. Per a ella, en canvi, no va ser el mateix. S'havia agobiat i, en certa mesura, cansat d'allò. Tocava un canvi. I el distanciament i el temps van arribar agafats de la mà.

Aquesta és la història d'un altre enamorament. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Aquesta mena d'enamorament. Però en aquest cas no hi va haver un Ven. Ni tampoc cap trasllat. Ni somriures. Ni paraules. Ni més visites. En aquest cas tot va ser diferent. Aquell enamorament es va desfer. Es va... esvair. I d'ell en van sortir dos més. Però d'aquells que tenen un final. Ambdós van tenir un final. Trist, però final. Encara un d'ells continúa viu. Bé, de fet, ella no ho sap però són els tres els que segueixen vius. I és que algú va dir un cop que no deixes mai d'estimar algú, però estimar de amar. De totes maneres, això és com qui creu en Déu. Pura i simple creença.

Aquesta és la història d'un altre enamorament. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... I hi van haver molts de Ven's. Masses. Però ell encara hi queia. Era superior a sí mateix. No reconeixia que encara n'estava d'ella, quan es veia d'una hora lluny. Havia patit i sabia que si hi anava, tornaria a patir. Però la seva condició de tossut el va dur un altre cop on havia estat dos anys enrera. Però l'important era l'ara, el viure el moment. Fins i tot si això implicava patir més, ja s'ocuparia del que calgués. Pre-ocupar-se estava de més.

Aquesta és la història d'un enamorament. Un d'aquells que et fan perdre el cap de tal manera que Si me dices ven, lo dejo todo. Pero dime ven... Però no hi havia hagut cap Ven encara. És la història d'algú que volia parlar. Més que voler... ho desitjava. L'havia vist de lluny. Aquella barba li donava un toc desganat que no li pegava gaire. Volia dissimular la seva deixadesa amb uns pantalons d'aquells de vestir i unes sabates... però els auriculars tipu casc i la jaqueta també el delataven. Desprenia solitud. Sempre la mateixa cara. La mateixa expressió facial. Una mirada neutra... de pòker que en dirien.
Havien coincidit un parell de cops a l'andana. Així ho explicava ella, tot i que sabia que havien estat tres. I aquell, el quart. Ometre aquesta mena de detalls ho feia semblar més interessant i, en certa manera, més maco. 
Doncs aquell cop, el quart, va ser el segon per ell. L'havia vista entrar. Li sonava. Tenia un toc de misteri. S'asseuria al seu costat? Una mica violent potser. És igual... però de què li sonava?
Ella no sabia si seure-hi o no. Es notaria massa. Millor deixar-ho per avui. Avui ha estat el seu segon cop. El quart per a mi. Si algun cop cal, diré que per a mi era el primer, pensava.

Milers d'històries més per a descobrir, viure o, fins i tot, oblidar. Riure-se'n també és una opció... però tot arribarà.

:)