a ell sempre li havia sonat estrany. no ho podia comprendre. tothom tenia la iaia més perfecta del món. curiós. ell sabia que tenia la mama més perfecta del món però de la iaia no en sabia gairebé res. quatre coses que li havien explicat quan ja tenia suficient ús de la raó. la iaia t'estimava molt, no paraven de dir-li. però ell, per més que ho intentava, no recordava res. no la recordava.
notava que realment s'estava perdent alguna cosa. alguna cosa que la majoria estava tenint i que ell mai tindria l'oportunitat d'experimentar. en un món revolucionat per l'estrés i el work-alcoholisme, en una societat cada cop més dominada pel consumisme i la pèrdua de valors, va créixer sense rebre les dosis de carinyo estàndar que li pertoquen a algú com ell.
va ser així com, quan a un company se li va morir l'àvia, no sabia com reaccionar. què dir. què fer. no sabia quin dolor estava experimentant l'altra persona i, per tant, li va ser força difícil el transmetre-li aquella empatia que sempre l'havia caracteritzat. podia fer-se'n una idea, però mai ho sabria del cert...
desitjava poder tornar enrera en el temps, tornar als quatre anys... quan ella encara hi era. abraçar-la i gaudir de la seva companyia mentre pogués... i que el seu record es quedés per sempre més a la seva memòria. però no...
de sobte, se li va ocórrer que potser el dolor que ell ara estava patint era el que la resta del món experimentava algun cop a la seva vida... de sobte, va començar a sentir-se normal. va entendre que ell també la trobava a faltar... a la seva manera.
:)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada