juguem?

Sentir el pes que recau sobre tu. Aquell pes que havies deixat enrere i que tornaves a recordar. Ara. Aquest instant en què comences a tornar-te a sentir minúsculament infinitessimal al seu costat. Completament nu davant de tanta gent... i en especial, davant seu. De sobte, tot el que has aconseguit durant tot aquest temps... es va esvaint. Veus com comença a caure a terra just al teu davant.  

És allunyar-te'n i sentir-te de nou tú mateix. Te n'adones de què es tracta d'un ésser que, a l'apropar-se, s'alimenta de tu, consumint tota l'energia que irradies. És llavors quan t'adones de què es tracta d'un fantasma del teu passat que ha tornat per espantar-te i reduir-te a allò que creu que ets. 

Aquest llarg camí però, que t'ha dut fins aquí, saps que no ho ha fet en va sinó que la seva intenció és avaluar si realment has après alguna cosa o si, per contra, encara et queda alguna pedra amb la qual ensopegar. És la teva tasca doncs decidir si deixes que ho trepitgi i us deixi enrere, tant a tu com a tot allò que amb tanta cura no t'havies ni adonat que havies creat. 

Són aquells petits jocs als quals li agrada jugar a la Vida.

i és que, al cap i a la fi, ets només tú qui pot donar equilibri a allò que estimes

:)

viva

Crida tant com puguis i sempre que puguis. Fes-te sentir. Quan no vulguis que et sentin, ho faran. Tan sols ho has de voler en el moment oportú. Crida demanant ajuda. Caps girant-se. Ulls fixes al terra. Caps que es tornen a girar. Un braç que s'estira buscant una mà aliena. Resposta: nul·la.

Complicar-se la vida: una aventura. No fer-ho: la solució fàcil.

Complicar-se la vida: una addicció. No fer-ho: un avorriment.

:)

espai i temps

proposar-te un dia que faràs allò que en un mes i mig no has "pogut" fer. és el primer pas. tenir-ho en ment tot el dia. el segon. que arribi el moment de la veritat i que, per qüestió de temps, al final no te'n doni. el tercer. frustració.

- tens més dies per a fer-ho.

- sí, però m'havia proposat de fer-ho avui. i no ho he fet. i em fot. i estic cabrejada. molt cabrejada.

- ...

- no diguis res. qualsevol cosa que diguis em farà rabiar més i més. necessito estar sola. calmar-me sola. estar amb tu no ho arreglarà i podem acabar discutint.

- ...

- sí, serà millor que avui no et quedis a passar la nit.

- molt bé. ens veiem demà, preciosa.

espai. temps. relax. estar amb un mateix. 

all you need is loneliness.

:)

verdad verdadera

aquell era el conte de la seva vida. a mesura que el llegien anava lligant caps. no s'havia adonat de tot allò mentre passava just al seu davant. els seus ulls, cegats de passió, no l'havien deixat entreveure els senyals. les mirades. les petites emputjades. ara tot tenia sentit. però havia calgut veure-ho clarament amb els seus propis ulls per adonar-se'n. no podia haver estat d'una altra manera ja que, ella, havia jugat a dues bandes. 

tot havia començat com un simple joc. a mesura que passava el temps però, la cosa s'anava complicant. anava prenent més força una banda i es feia més dèbil l'altra. cap dels dos s'ho havia pres seriosament. però estava passant. i ho sabien. però negaven l'evidència pq era subtil... molt subtil. 

mentrestant, ell patia. no sabia el perquè però allò ja no era el mateix. es preguntava què podia haver fet, què podia haver passat... en quin moment. però res. i ell li donava tot. mai s'havia portat tan bé amb ella. mai ho hagués fet... però sentia una por infinita perquè sabia que el moment final s'apropava. inevitablement. 

el conte narrava la història de dues persones. una història que va passar a ser de tres per tornar-se a convertir en una de dues. és un conte de fades que es repeteix. contes dels quals mai ens n'havien explicat el veritable final. i que, quan ho fan, prefereixes haver-te quedat amb les famoses perdius comestibles. 

but remember, karma does exist
:)

one way road

hay dos tipos de personas. las que piensan en binario y las que no.

bromas aparte, hay las que perdonan y las que guardan rencor. las que se quedan con la primera impresión y las que están curiosas por descubrir si ésta era la cierta. las que se atreven a cambiar y las que se quedan a un lado con su monotonía. las que juzgan y las que no. las que clasifican en dos categorías y las que tienen decenas de estanterías llenas de centenares de categorías. 

hay dos tipos de personas. las que sonríen con una canción y las que tan sólo bailan. las de letras y las de ciencias. las de koka-kola y las de pepsee. las que piensan en positivo y las que ven problemas a todo. las que respetan y las que a la que ven una mano devoran un brazo. las que te criticarían a tus espaldas y las que son tan honestas que son criticadas a sus espaldas. las que te echarían un cable en un momento importante y las que dicen ser tus amig@s. las que te envidian y las que no. las que lo dejarían todo por amor y las que dejarían el amor por tener todo. las que merecen la pena y las que no.

hay dos tipos de personas: las que se equivocan y las que también lo hacen. así como me he podido equivocar yo en mi binaria clasificación. realmente solo hay un tipo de persona: la que se equivoca. y es aquella que, al hacerlo, solo puede optar por aprender de ello o seguir equivocándose. 

y tú, ¿cómo decides ser?

:)

senses

què faríem sense música? quants altres moments de reflexió, relax, ... podríem arribar a tenir? segurament, menys. molts menys.

la música fins i tot et pot traslladar en el temps i en l'espai si vols. en un moment donat et pots sentir una amelie poulain corrent a la recerca d'algú, una bridget jones una mica gafe, un will thacker amb poca sort a l'amor o una doctora grey amb els seus pensaments filosòfics.

avui he optat per una barreja entre l'amelie poulain i un gil pender... que han derivat en una cris passejant per madrid com si ho fes per paris. el sentiment però, no ha durat gaire... el racionalisme a vegades ens juga males passades.

i tan feliç que he estat jo! en el meu món piruleta -com dirien els amics- de fotos perdudes, visites als anys 20, follets viatgers i rinoserontes.

per una vida plena de creativitat,

i de més pel·lícules de'n Woody Allen

:) 

never stop

som com autòmates. a vegades sembla que estiguem programats per fer les coses d'una determinada manera. sembla que l'educació i l'ètica -entre d'altres- hi tinguin alguna cosa a veure. fem, ens comportem... d'una manera. els costums tb ens han fet així. i, si alguna cosa canvia, ens bloquegem. podem arribar a entrar en un bucle i no sortir-ne fàcilmnet. ens posen un obstacle al davant i, amb el ritme accelerat que portem avui dia, qui sap reaccionar com es feia dècades enrere?

potser ens podríem indignar tb per això... al cap i a la fi, qui sinó la societat consumista i capitalista ha fet de nosaltres uns quasi-autòmats? i qui ens ha dut a les condicions financeres en què ens trobem avui dia? que puges al metro i als diaris gratuïts no surten més que pàgines i pàgines d'anuncis de preus econòmics a supermercats? que puges al tren i 3 de cada 4 persones que es dirigeixen a tu per demanar-te quelcom, són indigents? i... per què em sobta que el 4rt sigui el revisor del tren...?

Learn from yesterday, live for today, hope for tomorrow. 

 The important thing is not to stop questioning. 

[A. Einstein]

:)

"...por tu sonrisa"

és curiós quan observem algú des de la distància repetits cops i de seguida la nostra ment ja associa una manera de ser a aquella persona... és curiós com, quan per fi hi tens una conversa, t'adones que havia coses en les que no havies pensat. no se t'hagués acudit que era de les que se'n van per les branques, saltant d'arbre en arbre, tenint aventures increïbles en boscos de països llunyans i plens de nans, travessant parcs i muntanyes... per després tornar finalment al punt de partida. no se t'hagués acudit que era de les que es posen vermelles al riure. no haguessis pensat que és de les problemàtiques. i d'aquelles amb les que no tens res de què parlar. en canvi, hi ha altres persones que et sorprenen. no et susciten un interès instantani però potser en qüestió de segons passa alguna cosa que determina la teva visió cap a elles de per vida.

que et donin les gràcies pel teu somriure.

són probablement les gràcies més originals que hagi sentit mai dir-se entre totals desconeguts. unes gràcies que provoquen més somriures inevitables. de positivisme. de les que et tornen la fe en les relacions humanes.

diuen que has de somriure, que mai saps qui es pot estar enamorant de tu... però per què no un: somriu sempre que puguis perquè tots els somriures, si sincers, són contagiosos?

...not to mention your beautiful smile

:)

visionària

Semblava que ho tenies tot controlat... Vas llevar-te, dutxar-te, vestir-te, esmorzar, preparar-te el dinar, descarregar-te els últims podcasts, carregar el mòbil, agafar els 86 contes, la jaqueta per l'oficina, posar-te colònia, fer el riu d'abans de sortir de casa, pentinar-te a l'ascensor, evitar les obres del carrer, creuar en verd, agafar-te la faldilla al baixar les escales,... fins i tot vas recordar agafar el ventall per suportar la calor del metro a 85ºC a primera hora del matí... el que no vas preveure però va ser el putrefacte alè d'aquell que llegia al teu costat i que no parava de badallar. A vegades no es pot controlar tot. a vegades hi ha una component d'atzar important a la vida. que, si et toca, et pot fer començar el dia d'una manera poc agradable.

avui però farem un homenatge al licordelpolo i al desodorant! pq d'un centenar de matins al metro... només hi has desitjat morir un. 

:)

always look at the bright side of life!